bufó

Quedem un dijous a les 23:30h al lloc de sempre per desesperar junts.
Tots dos arribem puntuals.
Ella porta posada la seva màscara vermella i jo una de negra.

Mentre ens mirem,
ens fem petons amb urgència.

Les màscares cauen a terra, es trenquen en mil bocins.

El petó continua ajuntant bogeria.

Busquem els bocins mentre la desesperació segueix.
Els llencem a la bossa de vellut blau, aconseguida pel deliri d'ordre.
Ens passem tota la nit de quatre potes sobre les pedres,
preocurant rescatar fins i tot el més mínim fragment de les màscares.

La desesperació augmenta.

Augmenta a mesura del temps.
Hem d'aconseguir reconstruïr el més insignificant bocí.

Es farà de dia i ens reconeixaran.
No tornarem a besar-nos ni a jugar als desesperats.

Ens miraran com dos estranys
i arribarem a casa amb el record d'aquest son.