dimecres

sempre







T'adhereixes a allò que no et convé.
Sempre.
Sempre hi caus.
Sempre hi caus pensant en que potser hi enganxes la conya.
Sempre hi penses.
Sempre mires que no sembli que t'interessa.
Sempre t'acaba interessant.

Mes endavant et notes cansat, sense esforç, sense moviment de presentació.
Tot i així, la ment acaba essent un mon individual, un racó de silencis i follies, un buit ple de peros i alegries en que s'exclou, com la copa mes plena del moment, del que realment t'està passant.
Comences a sentir-te brut, trepitjat per allò que vas crear quan menys volies.
Et ve un col·lega i et diu que així es comença, i tu saps que mai mes aquest mon acabara.

Sempre hi caus.
Sempre mires que no sembli que t'interessa.
Sempre t'acaba interessant.

El que jo sento, el que jo faig, el que jo somio, a tot allò que miro, que creo, que penso, que toco, que dic, que canto i que erro.
A tot allò que no dic, que no faig ni toco, a tot allò que no escric i no callo.

Sempre.
Sempre contant el temps, expressant-me per a fer canvis.
Sempre amb la mitja mentida a la boca, sempre amb por.

T'alces.
Amunt.
Amunt, amunt, amunt.
Mes alt, mes!
No hi ets.
Aterres.
Avall.
Avall, avall, avall.

Sempre hi caus.
Sempre mires que no sembli que t'interessa.
Sempre t'acaba interessant.






Laia, 31 de març de 2010

dimarts

que el vent bufi fort.
saber on trepitjo i perquè ho faig.
l'equilibri de la innocència d'abans.
entendre-ho.
que acabi.
que acabi de començar.
ara fred. ara calent.
ara blanc. ara negre.
ara ho tinc. ara no ho tinc.

divendres

SOMNIS DE SANT JOSEP, per tu Laia




La Laia conduïa un cotxe petit.
Era tan petit que les cames llargues que tinc gairebé no m'hi cabien, així que vaig optar per seure en posició d'indi.
De copilot hi anava el seu company, que també era molt alt i tocava de cap al sostre.
Pobre! Sort que sempre anava amb un somriure posat.
Jo també em dic Laia, i la meva amiga Laia sempre em deia pel meu nom, tot i que passava de "pollo" a "carinyo".
Jo era una noia que feia posar frenètic a qualsevol, però tot i així tots els amics m'apreciaven.
-Sempre m'he suposat que era perquè era una noia esbojarrada i en el fons els feia pixar de riure-.
Aixi que aquell dia anàvem al cinema, de moment.
Quan la Laia em va venir a buscar, jo ja feia salts d'alegria darrera el cotxe, i li vaig demanar que pares a dos carrers mes avall de casa meva. Ella ja es va suposar perquè era, aixi que em va mirar pel retrovisor i em va dedicar una rialla, d'aquelles de costat, sabent totes dues de que anava la historia.
Vaig començar a cridar-lo i el seu company tampoc en va quedar sorprès. Tots dos sabien que jo vivia en un mon lluny del seu, i que si calia, em feien tots els favors que un amic fa.
Ell va baixar, histèric, grimpant les voreres i amb cara de felicitat. No va obrir la porta i es va llençar per la finestra per abraçar-me i dir-me que la nit anterior havia vist les gavines.
La Laia, en veure'l i sentir el nom de l'ocellot dels ports, es va tapar la cara i va picar de peus a l'estoreta.
No en volia saber mai res d'ocells, i encara menys d'una mida tan gran.
El seu company, en passar per davant d'un camp, va assenyalar totes les flors grogues que hi creixien, en canvi ell va voler baixar del cotxe per arrencar un pètal. El seu company el va acompanyar a fer el mateix, ho va trobar una bona idea.
Tots dos, en veure que aquells pètals no es podien arrencar del cor de la flor, es van punxar els dits i cridaven de mal.
I com que aquell dia tots dos van decidir entrar dins del meu mon, vam decidir anar d'urgencies a l'hospital i deixar el cinema.
La porta d'urgències de l'hospital pero, era la porta porta d'emergència de la discoteca mes gran de la vora.
Hi havia gent fumant i bevent, com també acariciant-se el cos, tot el tipus de jovent que existia a la societat. De tots colors, mides i estils.
Aixi que vam entrar perquè en aquell parell de nois els traguessin les punxes clavades.
El seu company es començar a posar nerviós, estressat i cridava sens parar. Ell no, ell va posar el dit dins d'un tub en el qual hi va trobar alcohol etílic.
Un cop vam ser dins, semblava "El Hogar" dels pensionistes. Alguns anaven amb basto, els altres et miraven de reüll amb aquelles ulleres de pasta de color torrat transparent i altres tenien el bigoti d'un altre color per culpa de no deixar el caliquenyo al cendrer.
Aixi que van decidir la Laia i el seu company de posar-se a jugar a cartes amb tota la tropa que passaven dels setanta.
Ell hi va trobar una mossa coneguda d'on vivim, prop del seu vincle familiar, però el dit no li feia mal, nomes estava pendent d'on ens havíem ficat, i tan ell com jo no dèiem res. Tot era bogeria.
Vam participar en el joc, ja que ells ens havien seguit la veta fins ara.
Es va girar i va mirar la gent que ens rodejava, hi havia a mes a mes tots els amics i companys del bar on freqüentavem.
Estava espantat.
Li vaig posar la ma a l'esquena, i li vaig preguntar si estava be.
Amb un somriure confiat de veurem allà, em va dir que si.

I vam marxar.


Laia, 19 de març de 2010
(i perdoneu pels accents, la majoria s'han acabat)

dissabte




els divendres tinc per costum fer-me la bossa per anar a treballar.
-la bossa és d'aquestes que es porten ara ecològiques, que li va costar 1 euro- i és plena fins dalt de roba cutre per embrutar.
tanco la porta i dic un "fins després" com si tingués intensió de tornar quan surti de la feina.
-normalment no és així, si és que han canviat els plans-
ara ja són les 5 passades del matí, i escric encara amb les orelles glaçades i el nas vermell de l'aire de fora.
i és que avui em ve de gust escriure't a tu:
em fascina veure't amb aquell somriure quan tu també em veus i m'abraces pensant que a mi també m'anirà bé. m'acluques l'ull i t'afanyes a plegar amb les ganes bojes de riure sense obrir els ulls.
de moment m'avises que "anem a fer un gotet" i que després ja ho veurem. i sempre tenim una setmana més per acumular anècdotes "d'aquell divendres".
-he de dir que ara mateix no em veig amb cor de continuar explicant-vos el dia fent el penúltim got promès de fa una estona- però el que si promet a la vida és tenir gent com tu al costat.
ens entenem, ens acostem juntes a aquella realitat ficticia que per separat construïm durant la setmana, sabem dir "prou" i "continuem" abans que es faci tard i és que per costum -i poques vegades ho hem negat- solem dir l'endemà "AHIR LA VAM TANCAR".

gràcies per seguir a on jo també vaig.

Laia, 13 de març.

dilluns





feliç dia de la dona treballadora ♀



berguedana.alta.rissos.dents ortopèdiques.
amb complexes.agressiva.dolça.responsable.desordenada.
lectora de diàlegs.estudiant desubicada.ploranera.
amb poca paciència.patumaire.amant de la fotografia.colors vius.
idees poc comunes.assertiva.sons de guitarra.nascuda al juny.
de mèrida.amiga dels meus amics.maniàtica.records.
dates a la memòria.desorganitzada.mal humor.

odi a la desigualtat.

de nom Laia.

dissabte




amant de la vida.
amant de la sort.
amant de nostàlgies.
amant dels somriures.
amant del sexe.
amant del dolor.
amant de l'art.
amant de la olor.
amant de mirades.
amant de la lectura.
amant dels amics.

sí, sóc amant dels amics.
dels amics dels meus amics.
dels amics que es fan amics.
dels amics que no es fan miques.
dels amics que són amants.




Laia, 6 de març de 2010

dilluns

m'agrada llegir converses "amb" de tantes línies,
com ara veure una cà entre parèntesis,
o també saber que parles com una destral.
m'agrada tenir al cap que ets patumaire des del primer moment,
que ets l'entremig de la raça aquesta,
com ara una perfecta companyia per qualsevol moment.
m'agrada que l'estómac furmiguegi,
i que tinguis una cosina sense manies perquè la vida són dos dies.
m'agrada que t'agradi el meu país,
que em tinguis confiança i que el llenguatge sigui tan eficaç.
m'agrada pensar en que sempre t'he escrit d'amagat.
m'agrada.
m'agrada reconèixer que m'has maquillat la vida,
que estàs fet a la mida.

sí,
m'agrada.