hi ha moments, que quan els penses et fan por.

a mi al principi em feien por els companys de classe,
més endavant em va fer por fer amics.
quan em trucava la tieta li deia sí movent el cap.
alhora, em va fer por posar-me a caminar. sempre anava agafada de la vora de la faldilla o d'algunes pinces d'estendre.
quan ja va ser hora de fer guardiola, em vaig pensar que treballar darrera un mostrador era un forat de mirades, de crítiques, de por, etc.
i ara,
quan hi penso, em venen dues esgarrifances.
una per quan em ve la imatge d'un principi i l'altra per quan imagino el moment.

però és quan t'hi trobes et canvia la cara.
i tens tanta por de fer-ho malament, que el cos, el cor, el cap et tremolen i és quan acaba sortint bé.

...que potser parlava de la vergonya?