SOMNIS DE SANT JOSEP, per tu Laia

La Laia conduïa un cotxe petit.
Era tan petit que les cames llargues que tinc gairebé no m'hi cabien, així que vaig optar per seure en posició d'indi.
De copilot hi anava el seu company, que també era molt alt i tocava de cap al sostre.
Pobre! Sort que sempre anava amb un somriure posat.
Jo també em dic Laia, i la meva amiga Laia sempre em deia pel meu nom, tot i que passava de "pollo" a "carinyo".
Jo era una noia que feia posar frenètic a qualsevol, però tot i així tots els amics m'apreciaven.
-Sempre m'he suposat que era perquè era una noia esbojarrada i en el fons els feia pixar de riure-.
Aixi que aquell dia anàvem al cinema, de moment.
Quan la Laia em va venir a buscar, jo ja feia salts d'alegria darrera el cotxe, i li vaig demanar que pares a dos carrers mes avall de casa meva. Ella ja es va suposar perquè era, aixi que em va mirar pel retrovisor i em va dedicar una rialla, d'aquelles de costat, sabent totes dues de que anava la historia.
Vaig començar a cridar-lo i el seu company tampoc en va quedar sorprès. Tots dos sabien que jo vivia en un mon lluny del seu, i que si calia, em feien tots els favors que un amic fa.
Ell va baixar, histèric, grimpant les voreres i amb cara de felicitat. No va obrir la porta i es va llençar per la finestra per abraçar-me i dir-me que la nit anterior havia vist les gavines.
La Laia, en veure'l i sentir el nom de l'ocellot dels ports, es va tapar la cara i va picar de peus a l'estoreta.
No en volia saber mai res d'ocells, i encara menys d'una mida tan gran.
El seu company, en passar per davant d'un camp, va assenyalar totes les flors grogues que hi creixien, en canvi ell va voler baixar del cotxe per arrencar un pètal. El seu company el va acompanyar a fer el mateix, ho va trobar una bona idea.
Tots dos, en veure que aquells pètals no es podien arrencar del cor de la flor, es van punxar els dits i cridaven de mal.
I com que aquell dia tots dos van decidir entrar dins del meu mon, vam decidir anar d'urgencies a l'hospital i deixar el cinema.
La porta d'urgències de l'hospital pero, era la porta porta d'emergència de la discoteca mes gran de la vora.
Hi havia gent fumant i bevent, com també acariciant-se el cos, tot el tipus de jovent que existia a la societat. De tots colors, mides i estils.
Aixi que vam entrar perquè en aquell parell de nois els traguessin les punxes clavades.
El seu company es començar a posar nerviós, estressat i cridava sens parar. Ell no, ell va posar el dit dins d'un tub en el qual hi va trobar alcohol etílic.
Un cop vam ser dins, semblava "El Hogar" dels pensionistes. Alguns anaven amb basto, els altres et miraven de reüll amb aquelles ulleres de pasta de color torrat transparent i altres tenien el bigoti d'un altre color per culpa de no deixar el caliquenyo al cendrer.
Aixi que van decidir la Laia i el seu company de posar-se a jugar a cartes amb tota la tropa que passaven dels setanta.
Ell hi va trobar una mossa coneguda d'on vivim, prop del seu vincle familiar, però el dit no li feia mal, nomes estava pendent d'on ens havíem ficat, i tan ell com jo no dèiem res. Tot era bogeria.
Vam participar en el joc, ja que ells ens havien seguit la veta fins ara.
Es va girar i va mirar la gent que ens rodejava, hi havia a mes a mes tots els amics i companys del bar on freqüentavem.
Estava espantat.
Li vaig posar la ma a l'esquena, i li vaig preguntar si estava be.
Amb un somriure confiat de veurem allà, em va dir que si.

I vam marxar.


Laia, 19 de març de 2010
(i perdoneu pels accents, la majoria s'han acabat)