dimecres

sempre







T'adhereixes a allò que no et convé.
Sempre.
Sempre hi caus.
Sempre hi caus pensant en que potser hi enganxes la conya.
Sempre hi penses.
Sempre mires que no sembli que t'interessa.
Sempre t'acaba interessant.

Mes endavant et notes cansat, sense esforç, sense moviment de presentació.
Tot i així, la ment acaba essent un mon individual, un racó de silencis i follies, un buit ple de peros i alegries en que s'exclou, com la copa mes plena del moment, del que realment t'està passant.
Comences a sentir-te brut, trepitjat per allò que vas crear quan menys volies.
Et ve un col·lega i et diu que així es comença, i tu saps que mai mes aquest mon acabara.

Sempre hi caus.
Sempre mires que no sembli que t'interessa.
Sempre t'acaba interessant.

El que jo sento, el que jo faig, el que jo somio, a tot allò que miro, que creo, que penso, que toco, que dic, que canto i que erro.
A tot allò que no dic, que no faig ni toco, a tot allò que no escric i no callo.

Sempre.
Sempre contant el temps, expressant-me per a fer canvis.
Sempre amb la mitja mentida a la boca, sempre amb por.

T'alces.
Amunt.
Amunt, amunt, amunt.
Mes alt, mes!
No hi ets.
Aterres.
Avall.
Avall, avall, avall.

Sempre hi caus.
Sempre mires que no sembli que t'interessa.
Sempre t'acaba interessant.






Laia, 31 de març de 2010

1 comentari:

  1. És bo utilitzar la raó, però crec, que en els ser humans, les persones, les tries emocionals, les tries de creences, i algunes més, si únicament es basen en la raó, i, no en aquell filet que ens empeny, en lo irracional, en l'impuls estrany, estàn gairabé sempre condenades al fracàs.

    Una dona molt sàbia de Berga, ja te la presentaré, em va dir un dia, que escollir en base a la raó, i no a l'impuls, gairabé sempre porta a l'error, al fracàs. Doncs l'impuls, el forma (segons ella), una part biològica primitiva, que ens fa fixar en coses com la combinació genètica, de manera no conscient. I jo crec que hi podem afegir, més components desconeguts de l'inconscient, a part, que ens els fan generar. Ho podem extrapolar a tot; tot té un perquè i un com.

    Un desig, desig d'una persona, d'un lloc, d'un canvi, d'un paisatge, no respon al mer atzar. Hi ha una base, un perquè, el com, doncs és el que en fem.

    No tant sols tu tens por, o dius mitges veritats. Però el dir mitges veritats rera un somriure, o tenir por i ser capaç de pujar a un escenari o ballar sense vergonya, et pot fer sentir culpable (no té perquè), i en canvi, el que menteix al cent per cent, fingint, aparentant, etc. No se sent culpable, o el que té por de lo insegur que se sent en comparació als altres, no ho sap analitzar, i simplement es mofarà dels altres, o plantarà cara, o buscarà un motiu per a ser algú.

    Sigues imant simplement, l'imant no es qüestiona perquè, i cap a que se sent atret.

    Aquestes reflexions, me les he de fer jo també per cert, en cents de coses. Però ja saps, ningú és profeta en la seva pell (no era així no?).

    Petó!

    ResponElimina